Sr./ Sra.,

Breu història de la Rambla parteix de dos principis generals: el primer, que els Estats han perdut el monopoli del coneixement i que les ciutats els han pres el relleu com a unitat de comprensió del món i, el segon, que la Rambla és el carrer de Barcelona que serveix per explicar millor l’excepcionalitat que representa Catalunya dins d’Europa i el paper que hi juguem els catalans.

He mirat d’escriure un llibre fresc i curt, i també tumultuós, on passessin moltes coses en poc temps igual que passava a la Rambla en les seves millors èpoques. El llibre es pot llegir com una història de Catalunya explicada a través del seu carrer major o com una mena de llibre de visita que recull observacions i anècdotes protagonitzades per figures més o menys famoses que han passat per Barcelona en una època o una altra.

Un dia vam comentar amb el Quim Torra les dificultats que es trobaria l’Ajuntament per reformar la Rambla a causa del monopoli que n’ha tingut certa esquerra i de l’ús que el franquisme en va fer per mitificar la misèria a la qual havia condemnat els espanyols. De seguida vaig pensar que una manera de fer feina podia consistir a mirar de reconciliar el carrer amb la ciutat. A molts barcelonins la Rambla ens entristeix perquè ens sembla que no representa els valors de la Catalunya que nosaltres ens imaginem els dies optimistes, quan marxem de viatge i ens enyorem o llegim a les hemeroteques els articles dels anys daurats de la nostra premsa.

Com que la primera condició de l’amor és el coneixement, he mirat de comprendre el paper que el passeig ha jugat en la història del país i la seva capital. He mirat d’explicar els ideals que la Rambla va arribar a representar, i el món que a través seu van arribar a veure els vianants quan hi feien vida. He mirat de transmetre les il·lusions i les converses que circulaven pel passeig en la seva millor època i d’explicar com, després de 1714, la vida de la Rambla va modernitzar la identitat dels catalans.

El llibre repassa la història del passeig, però també l’evolució de la seva imatge i el procés històric que ha fet que molts barcelonins avui la menyspreïn o la trobin xavacana. Al meu entendre, el prestigi de la Rambla és fruit de la lluita del país per reprendre el camí que va estroncar la derrota de 1714. Així s’explica que aquest famós passeig, que havia de glorificar un rei absolutista i una Espanya castellana, s’acabés convertint en un símbol de la democràcia i la catalanitat abans de caure en les grapes del franquisme i dels anys de propina que van venir després.

Si entenem la història d’Europa com una lluita entre l’Estat i la Ciutat, entendrem perquè la Rambla encara avui fascina als turistes. Entre el segle XVII i el segle XVIII les ciutats van passar de ser un espai de llibertat a convertir-se en una presó dedicada al cultiu de mà d’obra barata i de carnassa per als exèrcits. Els reis van anar posant les ciutats al seu servei i van utilitzar-ne la força per homogeneïtzar els seus territoris i crear una indústria militar i mercantil depredadora, basada en el prestigi de la quantitat.

L’atracció gairebé hipnòtica que exerceixen les grans capitals parteix de la seva posició originària com a representants de la força d’aquest poder constituït. L’encant de Barcelona, i especialment l’encant de la Rambla, ve de representar tot el contrari. En pocs carrers com a la Rambla es veu tan clar que una ciutat és el resultat de la tensió que s’estableix entre els interessos de la gent i els interessos del poder. La Rambla ens recorda que els plans dels urbanistes i els buròcrates tenen un límit i que, a diferència de la majoria de ciutats d’Europa, Barcelona no s’ha deixat mai dominar del tot.

Mentre que la majoria de països són producte dels Estats, a Catalunya la consciència nacional s’ha forjat a les ciutats. La Rambla és única perquè, a banda dels Estats Units, cap altre país ha reivindicat la llibertat amb el romanticisme i la passió que ho ha fet Catalunya. La Rambla és fruit de la lluita per la supervivència d’un país que després de 1714 va quedar fora de context i que, en certa forma, és la baula perduda d’alguns valors positius que Europa va anar arraconant amb el pas de l’edat mitjana a l’època moderna.

A través d’anècdotes i de testimonis, el llibre explica una història crua i bèstia, plena de violència i de decepcions. La gràcia és que ho fa sense dramatisme, amb el punt de joc i d’alegria que demana el passeig i que, personalment, a mi sempre m’ha permès mantenir la moral alta en tots els àmbits de la vida. Com que el llibre es planteja a través de la idea que la Rambla és un mirall de les relacions entre el poder i la ciutat, alguns lectors potser trobaran a faltar un final més incisiu, que relacioni de forma més directa el vincle entre la poca qualitat de la Rambla actual i la política dels últims 30 anys. Ara que tothom escriu llibres sobre la independència, però, jo ja sóc postindependentista i dono moltes coses per enteses. Per això vaig preferir guardar-me uns quants rocs a la faixa i acabar amb flors i violes, explicant perquè la Rambla és una oportunitat que hem d’aprofitar.

Naturalment, són lliures de comprar el llibre que vulguin: però jo si fos de vostès, mira, aquest Sant Jordi compraria el meu.

Una doble bufetada

¿Un dietari a les llistes de llibres més venuts? He intentat indagar en aquest fenomen paranormal i per això he llegit, he devorat, m’he cruspit literalment El nostre heroi Josep Pla, d’Enric Vila (A contra vent). En pocs dies me l’havia recomanat tanta gent que gairebé m’havia fet desconfiar, i he tingut la sensació que aquest és el llibre del moment de l’elit catalana que freqüenta el nacionalisme.  Polítics, periodistes, escriptors, tothom parla d’aquest assaig, però gairebé tots, sense saber-ho, li fan mal. Perquè aquest no és un llibre que es pugui apropiar cap ideologia, ni hi ha cap ideologia que se salvi en aquest llibre, ni és tampoc un llibre que reflexioni sobre Josep Pla tot i que ho faci, i encara menys és un dietari tot i que en tingui la forma. El més interessant d’aquest llibre és que ens propina una doble bufetada. La primera és divertida perquè és formal: és una desconstrucció radical i valenta de l’assaig, fins al punt que a la meitat del llibre tenim més la sensació de ser en una novel·la que en una biografia. La forma de dietari és només un pretext, i un dels enganys amb què l’autor juga amb nosaltres: com diu ell al final «posats a quedar atrapat en una forma, que la forma sigui meva». La segona bufetada és més dolorosa perquè aquest llibre no és un assaig sobre Josep Pla per molt que ho pretengui un títol que encara no entenc ni l’intent de fer de l’escriptor català el protagonista del llibre. La segona bufetada és una reflexió explícita i implícita sobre el nostre país, la ignorància que tenim del nostre passat i la incapacitat que tenim per anar endavant tots plegats. El llibre comença sent un dietari i acaba tenint una forma nova; comença sent una reflexió sobre Josep Pla i acaba sent una mena de novel.la. Tot és arbitrari i fins i tot capritxós, però almenys és el producte d’algú que se sent lliure i no està disposat a sotmetre’s a cap forma i molt menys a cap idea. Quan el lector arriba al final, respira tranquil perquè se li fa evident una gran paradoxa: no devem estar tan malament com pretén Enric Vila quan ell mateix ha estat capaç d’escriure un llibre com aquest.

Una de las tareas más difíciles que debe realizar el crítico literario -diu Sam Abrams- es la de bifurcar su mirada para ver cada creación de un autor no sólo como una pieza autónoma sino también como una parte integral de una obra general en marcha. Lo digo porque creo que los críticos se han equivocado con El nostre heroi  Josep Pla, de Enric Vila, justamente en este punto. Una lectura demasiado precipitada e interesada de los libros anteriores de Vila ha inducido a los críticos a considerarlo un ensayista, un periodista, un historiador, un biógrafo o un investigador. Estos descriptores son ciertos, pero son verdades parciales y, ahora, cuando les ha llegado el nuevo libro de Vila, lo han pasado por su sistema alejado de la realidad y han comenzado a proferir todo tipo de juicios erróneos.

Para aproximarnos correctamente al nuevo libro de Vila, en primer lugar debemos replantearnos su personalidad literaria. Sólo podemos entender la personalidad de Vila si antes aceptamos que estamos ante un escritor que escribe siempre con voluntad literaria, y que, hasta ahora, ha canalizado su talento a través del ensayo, la biografía, la historia o el periodismo. Insisto: Enric Vila es un escritor que publica ensayos, biografías, monografías de historia, artículos, etc.. Y ahora nos ha dado una nueva obra de clara voluntad literaria que es un dietario, un dietario que entrará a formar parte de la gran tradición de dietarios literarios de este país.

A Enric Vila, el dietario como género literario le va como anillo al dedo porque el punto de indefinición natural que tiene le permite reconducir sus talentos parciales de articulista, historiador, investigador, biógrafo y ensayista. La fragmentariedad inherente del dietario favorece el vitalismo desbordante de Vila y su técnica formal de afinado mosaico donde incrusta todo tipo de textos de formatos diferentes como ahora retratos, cartas, crónicas, entrevistas, diálogos, aforismos…

Enric Vila domina perfectamente las reglas del género dietarístico y sabe perfectamente que la fragmentación temática y formal sólo han de ser aparentes porque en el fondo deben operar criterios de unificación y de unidad de texto. Y así es. Una lectura más atenta del dietario revela la combinación harmoniosa de textos más cortos y textos más largos y, a pesar de la intermitencia, el desarrollo de dos grandes temas tratados en profundidad y en paralelo. Los temas son, evidentemente, el retrato de Josep Pla y el autorretrato de Enric Vila, sobretodo si entendemos que el retrato y el autorretrato también incluyen el estudio matizado y completo del entorno de personajes.

En este sentido, Pla y Vila son claramente vasos comunicantes ya que sus destinos están entrelazados. Para saber finalmente quién es Enric Vila hay que saber quien era i es Josep Pla. Vila descubre las capas de mentiras, falsificaciones i imprecisiones que sepultan Pla y su obra y, a medida que va desvelando el escritor ampurdanés, tambien va aclarándose el autor mismo como persona, intelectual, escritor y patriota. Pla es la herramienta que Vila utiliza para autodefinirse y no es de extrañar que, como gesto de agradecimiento, deje en la tumba de Pla un dietario que podríamos calificar de dietario de formación, en recuerdo del famoso subgénero novelístico, el bildungsroman.

Después de estas cuestiones generales podemos apreciar las mil y una gracias del libro. Por ejemplo, su gran contribución a contrarrestar los grandes vicios del dietarismo catalán actual: la falta de naturalidad, autenticidad, sensatez, precisión, inteligencia, fuerza, solidez, agilidad, realismo, sentido crítico y autocrítica, etc. Prácticamente la mayoría de los dietaristas catalanes actuales son demasiado concientes de la cámara que les está enfocando y, en consecuencia, hacen locuras de todo tipo y acaban con textos irreales y faltos de vida. Enric Vila, no. Él, aún sabiendo que la cámara lo enfoca, acaba con un texto excelente, espontáneo, veraz, vital, vívido, lúcido, contundente, sagaz, exacto, impregnado de ironía…

Aún están aquí? Deberían estar buscando el libro!

Anava a escriure sobre una altra cosa, però aquest migdia he trobat un correu avisant-me d’un article aparegut a El Mundo que parla del meu llibre. Com que sembla que el diari aquest no troba necessari penjar a internet els articles que publica en català, probablement perquè no espera que cap català llegeixi aquest diari, i com que, ni que sigui per fotre, tinc ganes de vendre molts llibres, m’he posat a copiar-lo amb la intenció de fer-lo córrer per la xarxa. Aleshores, a mitja feina, quan ja començava a badallar (no perquè l’article sigui dolent, sinó perquè la feina de secretari no és la més divertida del món) se m’ha acudit traduir-lo al castellà. He pensat que així el podran llegir no sols tots els lectors d’aquesta web, sinó també tots els lectors d’El Mundo.

ATENCIÓ: ara m’ho he tornat a mirar, a suggeriment d’un amable lector, i em toca envainar-me-la com un bon nen. Es veu que el diari va tenir problemes tècnics, ahir, i com que jo no tinc el costum de llegir-lo… Bé, de tota manera, feina feta no té destorb. Aquí va la crítica traduïda.

Àlex Susanna

Enric Vila, que ya había dado pruebas evidentes de su talento en un ensayo sobre Néstor Luján y en una biografía de Companys, acaba de publicar el dietario El nostre heroi Josep Pla, sin duda su obra de más envergadura hasta ahora y, sobre todo, la mejor interpretación de Pla que recuerdo: la más personal, la más inteligente, la más atrevida y salutífera. Una obra con la cual se propone comprobar hasta que punto la cultura catalana está dotada o no de resortes para enfrentarse al futuro. Por desgracia no se suelen publicar obras de tal intensidad y deshinibición de pensamiento, y por eso hay que celebrar su aparición y animar a la gente a leerla. Saldremos todos ganando, como lectores y como miembros de una determinada cultura que somos. Una obra indispensable no solo para replantear una figura gigantesca de nuestas letras sino para reflexionar como cultura:  “Toda actitud que no pretenda hacer media con el mundo, que no lleve a la franca colaboración, especiamente en el campo de las humanidades, es pura chulería”.

Parece que nos de miedo pensar más allá del tácito consenso entre las diversas órbitas del poder que nos gobierna y este dietario es una prueba concluyente de la necesidad de hacerlo si queremos salir de la subsidiariedad o minusvalía en que nos encontramos. De la primera a la última pàgina, la obra respira una libertad de pensamiento contagiosa, porque “cuando no se habla claro, el pensamiento se atrofia”, y porque “todavía hoy el catalán es un hombre que no habla claro”. Eso es justamente lo que se quiere combatir:  “La dificultad de pensar bien que nos genera la colonización castellana.” Más claro, el agua.

La escritura del libro responde a la necesidad de rescatar Pla -un autor fundacional, el “Shakespare de Cataluña”- de una interpretación muy cómoda para demasiada gente: la de un Pla franquista, bilingüe, escéptico, no nacionalista, socarrón, cínico, sensual, comodaticio, a favor  de un Pla que “da una forma inteligente a la herida”; su obra “como un dique, como una muralla contra el alud castellanizador desencadenado por el franquismo”.

Este libro, pero, es alguna cosa más que la historia de un ensayo sobre Pla: es un dietario de Enric Vila que lo acredita como un excelente escritor, como el autor de uno de los dietarios más buenos que se han escrito en el país estos últimos años. Alguien que se moja en cada página, convencido que “en un país que ha perdido sus palabras, el paso más complicado, cuando las armas se retiran, es moderar la autocensura y la ironia.” Una lectura francamente revulsiva. Chapeau i para muchos años.

Au, segona edició, deu estar content!!
Contentíssim. Aquestes últimes setmanes les he passades aguantant-me la respiració.

Les crítiques han sigut boníssimes.
L’altre dia vaig llegir la rebentada d’un crític d’aquests, prematurament envellits. Però la tònica ha sigut l’elogi ditiràmbic, sí.  I justament aquest èxit m’ha fet sentir com si em fumés el cigar de la victòria del revés.

No està content?
La primera edició és entranyable, però va sortir una mica esguerradeta. Com que ja està solucionat, ja estic content.

Però si ningú no s’ha queixat!
Perdoni, no cal obligar la gent a queixar-se. El llibre és bo i passa bé. Segurament passa tan bé que la majoria d’errors no es noten gaire. Ni tant sols el crític ferotge, els ha vist. A més, és un llibre barat. Però les coses s’han de fer bé. No dic perfectes –ja m’agradaria!- però s’ha rectificar quan és possible.

Em sembla que és una mica histèric.
Miri, histèric és justament el que m’han dit alguns dels que em tractaven de boig per publicar amb una editorial nova i petita. Abans em deien no ho facis, i ara tot són “aleluies” i “no n’hi ha per tant”.

Se’n penedeix?
Al contrari! A Contravent donarà per una història bonica. Hem superat tota mena d’entrebancs. Si un dia n’escric alguna cosa serà un èxit. L’últim episodi ha sigut trobar-me trucant a les llibreries i repartint exemplars de la segona edició revisada, amb el cotxe de mon pare.

Caram.
Sí. Alguns llibreters em deien: “Retiraré la primera edició quan m’arribi la segona, perquè el llibre es ven molt bé”. Primer insistia: “S’ha de retirar”. Al final he desistit de barallar-me. No vull enfonsar cap negoci.

Així no té retrets per l’editor.
No. És un paio que cada dia aprèn alguna cosa i que s’ha situat perfectament en quatre dies. L’únic defecte que té és que va treballar molts anys en una empresa suïssa i encara es pensa que tothom fa la feina amb el mateix rigor que ell. Aquí s’ha de treure el xiulet.

Qui més s’ha equivocat.
Escolti: és que a mi no em dolen les equivocacions; si em dolguessin les equivocacions, amb les meves n’hauria tingut prou per tirar-me per la finestra. A mi em dol la desídia, aquesta gent que, quan treballa, sembla que et faci un favor.

El món va així.
Ja ho sé, i per això, de tant en tant, em sento cansat, trist, descontent de mi mateix per tenir tan poca paciència, per ser tan ambiciós, per estimar tan malament, per voler-ho tot i no acabar de voler res, per ser tan autocompassiu, tan orgullós, tan vanitós, tan perfeccionista, tan imbècil, en definitiva. Davant de la desídia sóc com el gos de l’Àsterix amb els destructors de boscos, primer bordo i després quedo aixafat, deprimit i amb un mal de cap horrible.

Així, quina diferència hi ha entre aquesta edició i la primera.
Aquesta és més polida: hem corregit la maquetació, hem tornat a corregir el text i, posats a fer, jo he aprofitat per afinar alguns passatges. De vegades, entre el que és bo i el que és boníssim va d’un pèl, i jo aspiro a fer-ho tant bé com pugui: el contingut és exactament el mateix. No hi ha cap pàgina de més o de menys. Però la prosa és una mica millor.

Ha agafat mania als correctors?
No, però he de dir que estan tan pendents de la puresa de la llengua, que després se’ls passa l’error més groller. Els correctors, ja em perdonarà, són com els perruquers, els informàtics o els polítics: gasten molts fums i a l’hora de la veritat n’hi ha pocs de bons.

Vostès no han fallat, però?
Esclar. Ho vam voler fer massa bé: oi, que el disseny del llibre és bonic, oi que la lletra és agradable, oi que la caixa de text és perfecte, oi que la distribució ha sigut bona, oi que el contingut és sucós? Tot això es va fer amb un temps rècord. Ens vam abocar tant en els detalls, i ho vam fer amb tan pocs mitjans, que ens va fallar la base.

Quina llàstima. Em sap greu que hagi patit.
No passa res, de tant en tant necessito crear-me algun infern per cremar energia. Encara sort que la sensibilitat m’evita haver de matar la vitalitat fumant com un carreter o dalt d’una bicicleta.

Per què confessa tots aquests errors? Insisteixo: ningú se n’havia queixat
Per principis; però no morals, eh?, sinó polítics. La precarietat fa que en aquest país tothom es deixi dominar per l’avarícia, per la urgència i per la por. Jo no vull passar per l’aro. Vull ser normal. El llibre és bo; si ara perdem algun duro, el guanyarem més endavant.

El veig molt segur del llibre.
És lògic. Uns diuen que les millors pàgines són les de Pla-Luján, d’altres diuen que són les úniques que sobren; alguns es queixen que hi ha massa Vila, d’altres troben que hi ha massa Pla. N’hi ha que han vist la llum en les entrades sobre les dones, d’altres troben que són una pocasoltada. Alguns diuen que llibre és llarg, d’altres se l’han llegit en dos dies. Del final, m’han dit que és cursi i que és preciós. Fins i tot em consta que una senyora ha plorat d’emoció. Ningú no es posa d’acord i, amb tot això, encara no he parlat amb gairebé ningú que hagi entès el llibre. Aquest llibre és bo perquè, si ara es llegeix, d’aquí a un temps es llegirà encara més. La veritat costa de pair. S’ha d’anar menjant a poc a poc. Pensi que, si el contingut s’entengués bé de cop, alguns lectors molt intel·ligents haurien de reconèixer que la universitat no els va servir de res.

Bé, i ara què farà?
Deixar que el llibre vagi sol, encara que no sigui perfecte, i començar-ne un altre. Faré una biografia de Pau Casals. No sé encara si amb el sistema dietarístic d’aquest llibre o més convencional. Vull una cosa fàcil de traduir a l’anglès i al francès. M’agrada viatjar.