Hola Joan,

Ja sóc aquí. Vaig arribar dilluns. Volia anar a veure El cónsul de Sodoma, aquesta pel·lícula sobre Gil de Biedma que ha fet tan soroll, però em vaig trobar els cinemes tancats. Com saps, a mi Biedma m’agrada d’aquella manera. Trobo que és un poeta per gent que es mira el mirall amb cara de pena 10 vegades al dia. La seva poesia és el bell reflex de la depressió que segueix l’eufòria del saqueig: Barcelona-Manila, ciutats famoses pel paper dels militars i dels bordells. Alguns amics del poeta s’han ofès perquè el film no el deixa prou bé. Suposo que esperaven una epifania sobre la tragèdia de l’homosexual reprimit per la dictadura. A mi ja m’està bé que s’ofenguin. Ja és hora que els ultratjats no siguem sempre els mateixos. Biedma: t’estimo molt, quan em sentia un miserable et llegia, però que et bombin. I sobretot que bombin als Senyors del Cinema.

La llei del cinema serà el gran èxit del tripartit. Tot el que soscavi els monopolis franquistes és un mèrit que cal reconèixer, i utilitzo el franquisme com el cim d’una política, esclar. Ja sé que no tota la culpa és d’Espanya. Però l’autocrítica ja la faré a casa, ho vaig decidir després de veure la diferència de criteris amb què es rebien els llibres de Pla i de Companys. Per cert, vas llegir l’article sobre Pla i les “centrals atòmiques”? Sempre que els espanyols ens volen prendre el pèl citen a Pla, em recorda aquell aforisme: “Citar algú és el primer pas per convertir-lo en un mico.” De fet, per això li vaig fer un homenatge. I vas veure com rematava l’article el nostre estilós columnista? “El proyecto atómico ampurdanés habría cambiado la historia de Catalunya”. Si se t’acut una idea més petita de Catalunya i de la història ja m’ho faràs saber.

Tal com està organitzat el casino, el debat no dóna per més. Tot es juga entre el petitisme dels apoltronats i la ingenuïtat dels peluts de les enganxines verdes amb un sol i la inscripció: Nuclears, no gràcies. Tenint en compte la política que s’ha fet a la Costa Brava no hauria vingut d’una central nuclear. En canvi, la llei del cinema és una novetat. Reforçarà la llengua dels homes que han donat més talent i més amor al país. Recuperar el múscul lingüístic és el primer pas per agafar consistència. Els catalans tenim un problema d’inconsistència, però la primera inconsistència és creure que som el país que té més inútils per habitant. Et penses que a Anglaterra no estan esverats amb la barra dels polítics i el gruix d’empleats que es passen el dia parlant de solidaritat i no aixequen una palla de terra? Els dilluns i els divendres els senyors de la City i les oficines del govern es fan un tip de rebre emails de treballadors i funcionaris malalts. L’email ha sigut un invent perquè evita als assalariats la molèstia d’haver de sonar convincents, i als amos, la incomoditat de fer-se els tontos. Les webs també donen per molt: ara n’hi ha una que recull quartos per denunciar Blair davant del Tribunal de la Haia per crims contra la humanitat.

Amb això vull dir que la diferència mai no la marca l’estupidesa, sinó el talent i les facilitats que l’entorn dóna a les persones per desenvolupar-lo. A Londres o París l’estructura t’ajuda, et salven les victòries heretades, igual que a mi em va salvar l’esforç dels meus pares i a tu t’ha salvat l’esforç dels teus. D’on t’ha vingut sinó aquesta segona oportunitat? Tenim el deure de defensar el nostre món perquè els que vinguin darrera ho tinguin més fàcil. Ara els anglesos debaten si volen ser “una potència de primer ordre o un país com Itàlia o Espanya”. S’han quedat sense diners i el govern vol retallar les despeses militars. El públic pressiona perquè es retirin les tropes d’Afganistan sense pensar que si tanquen l’exèrcit a casa acabaran veient la televisió xinesa. Els americans tenen un problema semblant. Obama vol avortar un projecte per anar a la lluna i destinar el pressupost a sanitat. El problema és que els xinesos i els indis no dormen i, com recorda el The Times, perdre la cursa dels estels a la llarga restarà molts més diners a la sanitat americana de la que ara es guanyaran.

“We choose to go to the moon and do the other things not because they are easy, but because they are hard”. Kennedy tenia raó: no tot el que val la pena es pot justificar en beneficis immediats. Aplicat al món nostre d’ambicions microscòpiques això vol dir que o bé fas la llei del cinema i d’altres coses o després no t’estranyi que La Vanguardia sembli La Voz de Castilla. Totes les ciutats importants tenen la seva llengua, i la fan valdre. Les llengües no serveixen només per comunicar-se. Ens podríem comunicar per signes. Les llengües forgen mercats i sistemes d’interessos i reverteixen l’esforç que cal per aixecar el llistó de la intel·ligència al territori que les cultiva. Per això, a les biblioteques de l’Instituto Cervantes, Pla hi té una posició marginalíssima, d’escriptor folklòric. I per això la professora d’anglès m’esbroncava quan, enlloc de dir una paraula anglesa, deia el seu equivalent nordamericà.

Barcelona no és Dublín 1900, on Joyce deia que voler ressucitar el gaèlic era com voler ressucitar una mòmia egipcia. En canvi, sí que és Dublín 1900 pel que fa a l’ambient de ciutat ocupada que l’escriptor descriu a la seva obra. Passeja’t per la web citymayors.com. La davallada de Barcelona contrasta amb la importància que es dóna a la seva marca i els seus actius. En marca i possibilitats, els estudis situen la nostra capital darrera de París i Londres. Això es palpa a les converses i a les llibreries d’Anglaterra. És lògic perquè, ara que a Europa no hi ha guerres, els economistes consideren el pòsit cultural de les ciutats un valor en alça juntament amb el clima i l’esperit bohemi. La gent de talent, diuen, busca l’equilibri entre l’hedonisme i el caliu de les arrels, i tot això ho tenim. En teoria som l’hòstia. A la pràctica potser portem massa temps saquejant l’herència del modernisme i del noucentisme. Per això en els rànquings de toca pela només assolim un lloc destacat entre les ciutats més cares. En les llistes importants tot és baixar estrepitosament -a favor de la capital d’Espanya.

I bé: l’altre dia vaig veure que uns quants amics us aferràveu a una frase de Mossèn Ballarín: “La llibertat és saber dolorosament, pacíficament, silenciosament, que els nostres no arribaran mai. Però que els esperarem sempre”. I una merda (i que em perdoni el mossèn). La llibertat és assumir que “els nostres” som nosaltres. I la resta és transcendentalisme sòrdid de nen malcriat com el de Gil de Biedma, que fa bo de llegir mentre t’empasses les pastilles del psiquiatre.

Estudia molt i saluda la tortuga de l’Ateneu. Aviat us vindré a veure.

Enric