Mariano Rajoy Brey és l’únic candidat d’aquestes eleccions que ha tingut responsabilitats en l’Espanya anterior a l’esclat de l’independentisme. Nascut a Pontevedra el 1955, el seu avi patern era un acadèmic galleguista represaliat que no va perdonar mai a Franco que hagués afusellat dos dels seus millors amics, impulsors de l’Estatut d’Autonomia. Pel que fa al pare, va fer carrera de jutge sota el règim franquista, i es va fer conegut per protegir un germà del dictador en un cas de corrupció que va acabar arxivat després de diverses morts misterioses.

No sé fins a quin punt el caràcter cínic, poruc i mandrós que sovint s’atribueix a Rajoy va molt o poc lligat a la Galícia de la seva infantesa. Aquest caràcter, però, que tan bé diuen que li ha anat per prosperar en la política, de seguida va trobar fonaments intel·lectuals. Les seves lectures de joventut eren, d’una banda, els grans clàssics del pensament antirevolucionari, moralistes biliosos i brillants com De Maistre o Charles Maurras; i de l’altra, intel·lectuals grisos d’origen gallec com Fernández de la Mora i Luis Moure Mariño, que van tenir el seu moment de glòria enmig del desert franquista. Rajoy no és cap inculte i la mania de reduir la seva visió del món al diari Marca és una prova més de la por que a Madrid encara fa la història.

Fernández de la Mora va publicar un llibre titulat El crepúsculo de las ideologías, sense el qual no s’entén el PP d’Aznar, ni el discurs de Ciutadans, ni els últims anys del desarrollismo. A l’inici de la transició va crear un partit i el va integrar a AP, però va trencar el seu carnet perquè trobava que la Constitució del 1978 era massa liberal. Pel que fa a Moure Mariño, era un falangista d’idees darwinistes, que Rajoy reivindicava a la premsa quan era diputat al parlament gallec, als anys vuitanta. En l’etapa autonòmica, Rajoy va destacar pels seus menyspreus a l’himne de Galícia i a la llengua gallega, idioma que no va voler aprendre bé, tot i els consells de Manuel Fraga, el seu primer mentor. Continue reading

Joaquim Gay de Montellà Ferrer-Vidal és un home ossut i rialler, amb unes celles arquejades i un nas d’au de presa prominent que li dóna personalitat i el fa semblar més alt que no és. El caràcter i la trajectòria del president de Foment del Treball no es podrien explicar sense una visita a l’arbre genealògic. Deixar de banda aquest detall, en una ciutat que s’ha vist obligada a menysprear la seva història però que al mateix temps valora les persones per qui són i per quines són les seves amistats -més que no pas pel talent i per la feina que hagin fet-, seria un error.

A través de Gay de Montellà es pot explicar la psicologia d’aquesta burgesia que sempre ha viscut amb un peu a dins i un peu fora de l’Estat, i que a còpia de rebre bufetades s’ha tornat hermètica i arcaica, i una mica estranya al seu país. Per part de pare, els avantpassats del Montellà vénen de Figueres. En aquesta ciutat hi van fer de notaris. Fins i tot presumeixen d’un carrer dedicat a Narcís Gay i Vinyes, que en la guerra del Francès va aixecar un batalló amb els seus diners i amb molt patriotisme va voler-lo batejar amb el nom de “Batalló dels Almogàvers”. Venint més cap aquí, el seu oncle avi, Rafael Gay de Montellà, va tornar de l’exili d’Argentina amb l’equipatge de Cambó. Quan va arribar a Barcelona, però, el jurista i polític de la Lliga es va trobar que el seu líder havia mort d’una vacuna mal posada, abans d’agafar l’avió.

Aquest avantpassat, que va escriure tant com va poder en català, no ha estat massa estudiat. En els seus llibres ja vaticinava la creació d’espais transfronterers, i parlava del paper que Catalunya hauria de jugar al Mediterrani. El discurs de Joaquim Gay de Montellà connecta amb l’obra d’aquest familiar. També connecta amb la idea d’Europa i de l’Estat que defensaven antecessors més reculats, de l’època de Víctor Balaguer o dels temps d’Eugeni d’Ors. Per la via materna, Gay de Montellà és descendent de Josep Ferrer Vidal, fundador de Foment del Treball, un dels lobbies pioners del continent i un dels més eficaços, donades les circumstàncies polítiques de Catalunya. Un fill d’aquest senyor, Lluís Ferrer-Vidal, també va presidir la patronal. A més, va fundar La Caixa amb el gran Francesc Moragas i, després del tancament de caixes i dels fets del Cu-Cut –va ser diputat de la Lliga i de Solidaritat Catalana, que va ser un Junts pel Sí del 1900. Continue reading

Antonio Baños és un home graciós i juvenil, que sembla molt més resistent a l’alegria efervescent i passatgera de les nits de farra que no pas al cul de ferro i a l’instint assassí que demana la política. Les ulleres de mandarí i la barba de bohemi li donen un aire d’intel·lectual antic o d’estudiant etern, sobretot quan somriu i se li fan els clotets de bon noi a les galtes. La seva manera de vestir, a mig camí entre el modernisme català i el casticisme madrileny, fa pensar en aquells dandis de barri que tothom saluda i que sempre troben algú prou disposat a pagar les seves copes o a escoltar els seus acudits.

David Fernández creu en sants i màrtirs i té una idea del fracàs melodramàtica i redemptora. Fernández creu que els perdedors fan avançar el món. Baños és un epicuri que ho sacrificaria tot –o quasi tot– a protegir la seva llibertat i els seus petits plaers de cada dia. Fernández va connectar amb el país perquè té un aire d’home patidor i compromès. Baños sembla un perdedor d’ofici, un home assedegat d’amor que busca en el romanticisme de les causes impossibles una manera de sentir-se acompanyat i de dissimular la mala opinió que té d’ell mateix. Si Fernández agradava perquè es pren la tragèdia de la vida a la valenta, Baños connecta amb el país perquè disfressa d’ironia i de consignes revolucionàries un complex d’inferioritat social i nacional compartit per molta gent.

Baños (“la meva pàtria és la Meridiana”) no s’explica sense la petjada que la Gauche Divine i Pasqual Maragall van deixar en la cultura urbana del país i en la Barcelona destruïda pel franquisme. Si Fernández no s’explica sense l’independentisme basc, el nou líder de la CUP forma part d’un món de classe mitjana-baixa que ha mimetitzat l’èpica d’aquell progressisme pijo i provincià de la transició que, per dissimular la seva impotència i la seva castellanització, va pretendre que fins i tot la misèria es pot comprar i convertir en una experiència atractiva. La nova figura de la CUP, que diu que és un català autèntic perquè tots els seus avantpassats són d’origen estranger, va tenir un avi de la CNT i un altre falangista. La seva mare es deia Liberty i va ser la primera nena que va portar pantalons a Nou Barris i Sant Andreu.

Nascut el 1967, Baños arriba al Parlament després de dedicar-se al periodisme durant més de vint anys sense haver establert compromisos laborals estables. Llicenciat a la Universitat Autònoma, ha col·laborat en mitjans del sistema espanyol com Ajoblanco, La Vanguardia, El Periódico, ADN, Público, Qué Leer, Diario.es, La Marea, La Sexta, Cadena Ser, Onda Cero i en revistes marginals amb noms com ara Apnea, Vida Apícola o Panadería y Molinería. Parlant de l’època de l’Ajoblanco, el seu mític director, Pepe Ribas, declarava fa poc que Baños és un home que necessita desaparèixer de tant en tant sense avisar. Per il·lustrar que és un home que no es deixa amargar la festa fàcilment, el columnista d’El Mundo Antonio Lucas recordava en un article una crònica de Baños d’un concert que, en realitat, no es va celebrar mai a causa del mal temps. Continue reading

Esperanza García és una dona alta i prima, d’una bellesa andrògina i austera, que abans trobaries en un còctel, un casino o una recepció que no pas en una discoteca o una platja. No sé fins a quin punt l’aire aristocràtic del seu físic –estil Estefania de Mònaco–, li ha condicionat la trajectòria i el caràcter. El fet que no tingui  l’atractiu d’un erotisme de consum tan fàcil com altres figures de la nova política, segurament ajuda a entendre el seu posat altiu, professoral i una mica cantellut, de dona que menysprea les febleses masculines i les velles armes del seu gènere.

Advocada de professió, García va començar la seva carrera política a Ciutadans. Llavors el partit d’Albert Rivera era tot just un experiment de quatre vedets rebotades amb Pujol i Maragall que s’autoqualificaven d’”intel·lectuals del segle XXI”. A les eleccions municipals del 2007, Ciutadans la va presentar de candidata a l’alcaldia de Barcelona i no va obtenir representació. L’any següent va anar de segona a les eleccions espanyoles i tampoc no va entrar al Congrés. Just en aquella època, Inés Arrimadas acabava d’aterrar a Catalunya carregada de flors i violes, perseguint el somni d’un amor que es va esvair. Ciutadans no era encara el partit de pijos pobres i egoistes que és avui. En aquell moment, les masses consumistes més o menys desarrelades, que miren la tele i repeteixen els tòpics que socialitza la premsa protegida per l’Estat, encara miraven amb desconfiança els predicadors de la nova política. Els zombis de les grans ciutats no havien perdut la fe en els partits tradicionals.

García va tenir un paper a Ciutadans mentre el partit taronja va ser una formació antipàtica d’unionistes indignats amb Espanya i Catalunya. Llavors militar al PP, en el fons, no significava res substancialment diferent que ser de CiU o del PSC. Al Youtube hi ha una tertúlia en què Esperanza García acusa el PP català de tenir un discurs hipòcrita, diferent a Madrid i a Barcelona. A les tertúlies, García parla a poc a poc i molt baixet, però les engalta sense por ni vaselina, amb una flegma sempre molt britànica, i molt segura de tenir raó. Davant d’un Albiol que no sabia gaire què respondre, García es lamentava que Alicia Sánchez-Camacho no hagués volgut signar un manifest “a favor de la lengua común”. La tertuliana demanava un pacte d’estat per aturar el nacionalisme i atacava Sánchez-Camacho perquè, en aquell moment, no sols reconeixia que el castellà no estava perseguit a Catalunya sinó que demanava un finançament més just.

Fan de Boadella, García havia acudit amb moltes expectatives a la presentació que els promotors de Ciutadans van organitzar al teatre Tívoli el març del 2006. A finals del 2009, però, va abandonar el partit d’Albert Rivera decebuda de la direcció que el projecte havia pres i entristida per alguns episodis de la lluita interna, que diu que no explicarà mai. Posats a fer política convencional, explica que va pensar que no portava enlloc participar en un partit marginal que es dedicava a guanyar vots a còpia de desgastar la formació que defensava més seriosament la unitat d’Espanya. Aleshores el PP començava a endurir el discurs, després d’un congrés que va acabar amb la sortida de Montserrat Nebrera. Quan García va passar a militar al PP el 2010, juntament amb 15 exmembres més de Ciutadans, ella mateixa va reconèixer que ho havia fet atreta pel canvi de política que Rajoy havia impulsat respecte de la llengua a Catalunya i respecte del PNB  al País Basc. Continue reading

Amb l’Ada Colau em passa una cosa curiosa. Especialment quan es posa de perfil, el seu cap em fa pensar en el de Josep Pla, quan era gran i portava boina. Hi veig el mateix front hiperactiu, els mateixos ulls mefistofèlics, el mateix nas d’au de presa, la mateixa boca de jòquer i la mateixa vida interior hipersensible i tumultuosa. Hi veig el mateix vedetisme, i el mateix narcisisme monstruós i entendridor, disfressat de falsa modèstia. La mateixa personalitat presumida i magnètica, el mateix sentit felí de l’escenari.

Des del punt de vista polític, Colau és com la Forcadell dels pobres. Tot i que va una mica més mudada des que és alcaldessa, encarna aquesta dona del país que vesteix de pastoreta, i que ha trobat en la defensa dels febles i la denúncia de totes les injustícies del món una forma de princesisme alternativa. D’entre les dones que han desembarcat en primera línia de la política els últims anys, és de llarg la que té més dots de líder i la que més riscos personals ha pres per defensar les seves idees i ser reconeguda. Això li dóna un aire genuí que d’altres no tenen.

El discurs de la Colau no s’esgota amb la unitat d’Espanya ni amb la independència de Catalunya, ni es pot satisfer amb una dedicació merament professional. Ni tan sols es pot satisfer en una vida, perquè la injustícia no s’acaba mai. Colau forma part d’aquest grup de líders nous una mica bruts i despentinats que han arribat a la política a través dels moviments antiglobalització. La base del seu èxit no és només l’adhesió a les grans paraules que aquests sectors maneguen –llibertat, pau, igualtat–. També és la connexió que la seva humanitat té amb el pòsit d’insatisfacció i de ràbia contra el món que la història de derrotes ha socialitzat en el país.

La manca de poder polític ha fet que empatitzar amb els marginats i defensar-los hagi estat una via habitual de reconeixement a Catalunya. Ara que Europa també va quedant desposseïda de poder, aquesta via dóna rendiments que eren impensables fa uns anys. La capacitat per connectar amb una indignació profunda, que va més enllà del moment conjuntural, l’ha ajudat a situar-se en el centre del vast imaginari progressista del país i actualitzar-lo. En el calaix de sastre de Colau hi cap tant el maragallisme, com els moviments antiglobalització, com aquell experiment fallit que es va dir Ciutadans pel Canvi, com el barri xinès dels anys trenta, amb tota la tropa d’escriptors que venien a inspirar-se en la misèria aliena.

Colau és filla única de pares divorciats de classe mitjana. El seu pare és un hippy autèntic que viu a Cabo de Gata i la seva mare té tres filles –una de les quals treballa en un fons d’inversió–, que l’admiren molt –segons es va veure al programa de l’Albert Om–. Acostumada a viure en una família poc convencional des de l’adolescència, va estudiar en una escola concertada de Sant Gervasi, en la qual va organitzar la primera vaga de la seva vida. En aquesta escola hi va ser delegada de classe i hi va conèixer un professor francmasó, de família obrera, que la va introduir al seu primer grup polític: el Movimiento de Crítica Radical. Continue reading