Una cosa bona que podria passar a Catalunya és que el president Mas fos l’últim polític que els catalans ens permetéssim d’estimar -o d’idolatrar- durant una llarga temporada. Tampoc seria tan estrany ni horrorós, i fins i tot potser ens alliberaria d’alguns vicis. A d’altres països aquest fenomen ja s’ha produït. A la Gran Bretanya, Tony Blair va ser l’últim líder que va estar en condicions de trencar el cor de la gent. Al Estats Units, semblava que la població havia quedat escarmentada amb Bill Clinton, però va caldre que arribés l’Obama a rematar la feina.

A Espanya, després de Felipe i d’Aznar, no hi ha hagut cap líder que donés esperança als ciutadans. Els pocs que es van fer il.lusions amb Zapatero han quedat ben descreguts. Pablo Iglésias apuntava maneres, però la seva cursa cap al centre ha deixat una estela de sospita que, ben utilitzada pels adversaris, li ha acabat pesant com una llosa. És curiós que els dos candidats que menys s’han esforçat a quedar bé, siguin els que més a prop estan de la Moncloa. Mariano Rajoy representa sense cap mania el cinisme prudent de l’home gran, que està de tornada de tot, mentre que l’Albert Rivera no té cap problema a encarnar el cinisme audaç de l’home jove que diria el que calgués per conquerir el món.

Els polítics s’han acusat tant entre ells d’incompetents i de corruptes que sovint tenen tendència a creure que han de presentar-se com si fossin homes nets o moralment superiors davant del públic. L’obsessió que hi ha pel polític nou de trinca en bona part ve molt d’aquí. La nova política és un intent de crear esperança en el buit, estalviant-se de patir pel mal tràngol d’afrontar el passat o de fer autocrítica. Intentant protegir-se del populisme, fins i tot els millors politics europeus han tendit a caure en la trampa d’escampar-lo o d’inflamar-lo. El problema de tractar la gent com si fos menor d’edat o de presentar un lïder com si fos un Sant o un heroi, o un home infal·lible, és que amb cada desencant es legitimen actituds cada cop més cíniques.

El populisme no és culpa de ningú, perquè està fet com nosaltres. Vull dir que el populisme s’alimenta de les febleses i les pors de cada país que el pateix i agafa la seva intensitat i forma. Si Rivera i Rajoy tenen més possibilitats que els altres candidats, és perquè deuen ser els polítics que tenen uns defectes més semblants als de la majoria d’espanyols. A Catalunya, el president Mas genera tantes passions perquè és l’última figura paternal que ens connecta amb el comfort i amb les limitacions de l’univers autonomista. Després de Mas, el conflicte amb Espanya serà obert i el país quedarà a la intempèrie.

Tot i així, crec que estaríem més tranquils si esperéssim una mica menys de la política. Esperar més de nosaltres i menys dels nostres líders ens faria més lliures i ens exposaria menys al populisme. Al mateix temps, també aniríem millor si alguns dels nostres líders en comptes de dir el que creuen que la gent espera sentir i serà prou popular, diguessin més el que realment voldrien que la gent escolti.

En un llibre d’autoajuda vaig llegir que un líder és un home que quan vol una cosa, s’aixeca i va a buscar-la. Pedro Sánchez (1972) seria una mica això: un guapo d’anunci de colònia, amb un vernís de vanitat ingènua i quixotesca, que als 26 anys ja deia que seria secretari general del PSOE i president d’Espanya. Aleshores només l’admiraven els amics perquè allà on posava l’ull tirava la canya -i pescava-. Feia poc que havia deixat el bàsquet, conscient que mai no seria un jugador brillant, i havia aconseguit una beca per treballar en el grup socialista de Brussel·les, tot i tenir molt poc coneixement de l’anglès.

Fill d’una família benestant de Madrid que llegia El País, Sánchez es va afiliar al PSOE als 21 anys, coincidint amb l’última victòria de Felipe González, aquella que va obrir el pas a una llarga i tortuosa renovació de cares. Des d’aleshores, ha donat proves de tenir tanta ambició com confiança en ell mateix. Després de passar per Brussel·les, va aconseguir que Carlos Westendorp se l’endugués en una missió de pau a Bòsnia, i l’any 2000 va entrar en l’estructura del partit de la mà de Pepe Blanco, el secretari d’organització de Rodríguez Zapatero.

A diferència d’altres nois de Blanco, que ara formen part del seu equip, Sánchez va anar prosperant a empentes i rodolons. El 2003 va concórrer a les municipals de Madrid i per una mica no va entrar. El 2008 i el 2011 va anar a les llistes pel Congrés i tampoc no va ser escollit per pèls. En tots tres casos va aconseguir ocupar una cadira de rebot, per substituir una baixa. El 2010, abans de quedar fora per tercera vegada, va guanyar el premi que donen els periodistes parlamentaris al diputat revelació. Això no va fer que se’l deixés de considerar l’aneguet lleig del grup de nois de Blanco. Es veu que el secretari d’organització li donava les feines més grises i feixugues. Continue reading

Fa unes setmanes, vaig recollir en el FT aquest article de Michael Ignatieff, publicat a propòsit de la victòria de Trudeau a les eleccions generals de Canadà. Ignatieff em sembla un escriptor i un polític mediocre. La seva biografia d’Isaiah Berlin és tan grisa com ho pot ser un deixeble massa enlluernat i convençut. En general, els liberals d’avui acostumen a ser bastant cretins, i Ignatieff em recorda alguns intel·lectuals nostrats d’imaginació escassa que, sense haver viscut cap guerra, utilitzen Gaziel i Josep Pla per anar contra la vida i perpetuar vells prejudicis. Dit això, l’article que transcric em va agradar. Crec que pot ser útil en el panorama tan encès i tan confús que tenim a Catalunya.

One of the essential skills of democratic politics is to know the difference between an enemy and an adversary. An adversary wants to defeat you. An enemy wants to destroy you.

If you treat your opponents as the enemy, you conduct politics as if it was war and all means become fair. If you regard your opponent as an adversary, all means are not fair: you are hoping to turn an adversary today into a friend or an ally tomorrow.

The deeper meaning of Justin Trudeau’s triumph in the Canadian general election this week — and its potential influence on democratic politics even beyond his own country — is that he showed how a politics of adversaries can defeat a politics of enemies.

The Liberal party candidate won not just because Canadians wanted a change of regime but also because Canadians wanted a change of politics. Instead of stoking the partisan ire of his supporters in his victory speech, he quietened a rapturous crowd by reminding them: “Conservatives are not our enemy. They are our neighbours.”

After nine years of partisan rancour in the nation’s politics, this set a new tone. Mr Trudeau’s victory proved, he said, that you can conduct a democratic campaign without attack adverts or cheap shots at rivals. “You can appeal to the better angels of our nature,” he said, “and you can win.”

Stephen Harper, the Conservative prime minister he defeated, was a master of the politics of enemies — attacking the patriotism of his opponents; selecting wedge issues to divide the electorate; attacking the vulnerable to solidify support among the comfortable. This reached its nadir when he stoked fears of Muslims and what a member of his team called their “barbaric cultural practices”. Voters en masse rejected the ploy. Mr Harper unleashed a barrage of negative adverts asserting that “Justin’s just not ready” — but the young candidate proved he was more than ready.

Mr Harper did not invent the politics of enemies: he imported most of its elements from the US. But he perfected their application in a British-style parliamentary democracy: attack opponents for who they are, not for what they say. If you can deny them standing — the right to get a hearing at all — you need not even bother with their arguments.

What Mr Harper discovered is the politics of enemies makes it impossible to win new friends. It also poisons a politician’s legacy. He was a formidable politician — I should know, he beat me soundly in the 2011 election — but as he passes into history, only his diehard supporters will remember him with affection. Many Canadians will recall him not as an honourable conviction politician but as one who let an air of mean-spiritedness overshadow his decency.

The challenge for Mr Trudeau is not to disappoint the yearning that a politics of “sunny ways” and democratic civility have awakened. In a politics of adversaries, the illusion to be resisted is that everyone can be seduced and brought over to your side. He will learn — as did his father, Pierre Elliott Trudeau, following his own spectacular election triumph in 1968 — how resistant to seduction an electorate can prove to be, how quickly hope can curdle into disillusion. He will learn, as his father did, that to govern is to choose and to choose is to disappoint.

Mr Trudeau will soon discover that the hunger for democratic reform that his campaign evoked may challenge his own authority as leader. If a prime minister wants a quiet life, he keeps his MPs on a tight leash. If he wants to revive parliamentary democracy, he must loosen his leash, allow free votes, empower parliamentary committees, open the doors of parliament to the people, reach out to them online, release documents to foster democratic debate and embark on the perilous path of electoral reform.

Reviving democracy makes for anything but a quiet life for a prime minister. He will have to choose how much democracy his political authority as leader can allow. But these are the happy challenges of victory. He has won a mandate to renew Canadian democracy and, if keeping this promise will tax all his political skills, he wakes up every morning from now on knowing he has the power to try.

A primera vista, Carme Forcadell recorda aquestes dones senzilles, sofertes i una mica hiperactives que, en moments de dificultats, són capaces de carregar-se la família a l’esquena i tirar-la endavant amb una abnegació admirable i una mica animalesca. Nascuda el 1956 a Xerta, un poble molt petit del baix Ebre que té una intensa història de saquejos a causa de la seva ubicació estratègica, Forcadell es va educar en una família de camioners i de pagesos. Quan va deixar aquell món de camps i pedres velles per anar a estudiar a la Universitat Autònoma, que llavors no tenia ni 10 anys i era plena de hippies que practicaven l’amor lliure, Forcadell no era independentista, ni especialment catalanista. Va ser el xoc de descobrir la situació del català a Sabadell i a Barcelona que va despertar la seva sensibilitat política.

Després d’estudiar Filosofia i Periodisme, Forcadell va fer un màster de Filologia Catalana i es va treure les oposicions a Catedràtica de Secundària. Tot i que va arribar a col·laborar en un programa de TVE que es deia Giravolt a finals dels anys setanta, aviat es va concentrar en la docència. Primer va treballar de professora i més tard va entrar al departament d’Ensenyament de funcionària. Fins a la quarentena, va circular per l’entramat associatiu de Sabadell, on va conèixer el seu marit, un informàtic amb qui té dos fills, que també es dediquen al mateix apassionant ofici. Mentre les criatures eren petites, Forcadell va fundar la Plataforma per la Llengua, va ser vocal de la junta d’Òmnium i va participar en la Comissió de la Dignitat pels papers de Salamanca.

L’entrada en política no es produeix fins el 1999, quan s’afilia a ERC. La futura presidenta de l’ANC de seguida assumeix càrrecs a l’executiva nacional i el 2003 ja és regidora del govern municipal de Sabadell encapçalat pel famós alcalde Manuel Bustos. En les eleccions del 2007, ERC va perdre dos dels tres regidors i les aspiracions de Forcadell van quedar bruscament estroncades. Els intents per anar de cap de cartell no van fructificar, i tampoc no li van sortir bé els intents de recol·locar-se dins del partit, una vegada va ser fora de l’ajuntament. Ni Carod Rovira ni Joan Puigcercós no es refiaven d’ella. Col·laboradors del consistori la descriuen com a una dona amb molta capacitat de treball però amb una voluntat de protagonisme poc subtil i mal dissimulada. L’independentisme de pedra picada tampoc no la devia ajudar en aquella ERC aigualida pel poder autonòmic. Alguns companys del seu partit deien que no pensava en altra cosa.

A partir d’aquí Forcadell s’allunya de la política i comença a buscar un lloc en l’independentisme cívic. Els primers passos els fa amb la mateixa manca de tacte que en la seva etapa de regidora. A les biografies de la Viquipèdia en català i en castellà hi ha un buit curiós entre el 2007 i el 2012. Una cosa que no s’explica, per exemple, és com va utilitzar la Plataforma per la Llengua per aconseguir el control de la PDD (Plataforma pel Dret a Decidir). En el llibre I ara què?, Alfred Bosch relata com Forcadell va conspirar per quedar-se amb l’organització que liderava la Mònica Sabata i “la seva guàrdia pretoriana de joves trentenaris”. En una trobada decisiva a Girona els seus partidaris es van alçar de la taula abans de la votació i no sols van deixar els membres restants tancats amb clau dins la sala de reunions; en un dramàtic cop d’efecte, els van tallar la llum i tot.

Aquest i altres episodis sòrdids del període –com els intents de controlar la Coordinadora Nacional de la Consulta–, li van donar fama de dona matussera que destruïa tot el que no podia controlar, però a partir d’aquí Forcadell comença a actuar amb més finor i amb més intel·ligència. Primer de tot va convèncer ERC i CiU que ella era només una força de xoc i que no tenia intenció d’entrar en política, cosa que li va permetre forjar bones relacions amb tots dos partits. Mentre altres activistes s’enfrontaven als polítics, o es posaven del costat d’alguna formació, Forcadell es va oferir com una corretja de transmissió neutral entre el carrer i el Parlament. Així, quan l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va haver de buscar una cara de consens, ella va poder acceptar la presidència amb la condició que ningú no hi estigués en contra.

Al capdavant de l’ANC va mantenir aquest mateix principi de realitat amb un notable virtuosisme. Qualsevol que hagi estat en una assemblea sap com costa disciplinar la gent, evitar les discussions inútils i fer que les persones col·laborin per acomplir objectius concrets. Amb tots els problemes que es vulguin, l’ANC va funcionar amb molta eficàcia sota el seu mandat. Forcadell va convertir el que hauria pogut ser una olla de grills en un exèrcit d’independentistes i una màquina de fer diners. Tot i liderar una organització més heterogènia que qualsevol partit, Forcadell va saber pressionar CiU fins una mica més enllà d’on la formació de Mas podia seguir-la sense trencar mai la corda ni incomodar el president. Aquesta habilitat, contrastada amb la simplicitat del seu discurs i amb el seu princesisme de dona que es compra un cinturó de Dolce Gabbana quan comença a destacar, ha generat una ràbia sorda contra ella molt graciosa. Continue reading

Artur Mas té un rostre marmori i cantellut, de bust acadèmic treballat per un escultor amb més tècnica que ànima. Segons com el mires sembla un actor amb cara de superheroi; i segons com el mires sembla el director d’una sucursal bancària o el gendre o el marit perfecte. El president té un somriure ample, un punt crispat i artificial, que faria l’efecte d’una timidesa inofensiva si no ensenyés unes dents tan blanques, de polític nord-americà. La mandíbula,  contundent i allargassada, amb el mentó partit per un clotet de gràcia, dibuixa un caràcter rígid i voluntariós que ha estat objecte de burles. Quan aquesta mandíbula es relaxa, sembla que Mas perdi la rectitud i tot ell agafa un aire d’autosatisfacció petitburgesa, d’home que riu dels seus propis acudits.

Mas té una imatge tan convencional que fins ara tots els complexes del país s’han projectat còmodament en la seva figura. Quan començava, uns el titllaven d’arrogant perquè era guapo; i d’altres de mediocre perquè era treballador, en un país que ha fet dels penques i els frustrats tot un negoci. Malgrat que diuen que el poder l’ha humanitzat, continua despertant opinions polaritzades. Hi ha gent que el considera imprescindible per fer la independència. Hi ha gent que el considera un obstacle per alliberar el país. Hi ha gent que creu que encara treballa per a Jordi Pujol i el seu projecte de crear una oligarquia catalana dins d’Espanya. I hi ha gent que diu que només vol durar per comprar temps al seu ego i a l’entorn de Convergència.

Hi ha persones que el tenen per un home culte, però també n’hi ha que m’asseguren que té una cultura superficial; tan superficial que el 2009 no sabia que Lituània s’havia independitzat de la URSS el 1990. Se li recorden declaracions contra la independència, però el Jordi Graupera ha revelat que el 2007 ja deia –en la intimitat– que es veia capaç de portar-la a terme sense gaires traumes. El procés ha donat a Mas un carisma que, fa pocs anys, ningú no hauria dit que podria assolir mai. Encara avui de vegades sembla una façana, però també fa pensar en aquests herois sofrents que es retiren cap endins per sorprendre l’enemic amb un contraatac d’última hora.

Fins ara la força de Mas s’ha basat en la sensació de seguretat que dóna al votant que necessita creure que es pot tenir tot sota control. Igual que Angela Merkel, el president té una imatge d’home fred que tranquil·litza les bases d’un país que van ser arrossegades al desastre per líders bocamolls i cridaners. Merkel dóna sensació de poder a uns alemanys que es volen sentir importants sense reconèixer que continuen supeditats a la dinàmica nord-americana. Mas satisfà el complexe de superioritat suïssa que molts catalans tenen respecte d’Espanya i la seva història. Ara que la justícia espanyola l’ha imputat per posar unes urnes de cartró sense cap valor legal, aquest sentiment ben segur que augmentarà.

Durant les setmanes anteriors al 9N, quan les metàfores sobre el 6 d’Octubre anaven més barates, alguns opinadors contraris a desobeir l’Estat van pintar Mas com l’antítesi del president Companys. És curiós que Mas hagi estat cridat a declarar el mateix dia que el president màrtir va ser afusellat –especialment ara que els jutges han pres el relleu als militars en la defensa de la unitat d’Espanya–. És curiós, també, que Mas només desobeís l’Estat a mitges. Una mica és el que va fer Companys, quan va sortir al balcó el 6 d’octubre sabent que els defensors de la Generalitat no trobarien armes. Companys va passar per la presó dient que havia evitat un xoc de trens més gran i després va guanyar les eleccions. En el cas de Mas, no és tan clar qui traurà finalment rèdit polític del seu simulacre.

Tant Mas com Companys són un producte molt fidel –potser massa fidel i tot– del seu país i de la seva època. Si Companys encarnava una classe alta decadent que ja només tenia força per donar ovelles negres, Mas ve d’una classe mitjana molt malmesa que ha canviat el caràcter audaç i emprenedor per oficis més segurs de caire tècnic. Si l’ombra de Macià va condicionar la presidència de Companys, l’ombra de Pujol ha marcat l’ascens de Mas des de l’inici. En el cas de Mas, la manca de pedigrí nacionalista també ha estat compensada, pels publicistes de Palau, amb un vernís de santedat que desperta les pulsions morboses del país.

La manera com Mas anava donant peixet a l’independentisme i a la tercera via, abans del 9N, em recorda la manera com Companys va jugar amb Estat Català i el socialisme espanyol per mantenir-se en el poder abans del 6 d’Octubre. L’accent dramàtic amb el qual alguns fans del president diuen que és un home tràgic o incomprès, em fa pensar en els primers llibres hagiogràfics que es van escriure de Companys.

Mas comparteix amb el president màrtir un sisè sentit per detectar les febleses de l’entorn i per situar-se allà on pot ser més útil i, per tant, més estimat. Només cal recordar el paper que va fer a la conselleria d’Obres Públiques a mitjan anys noranta, quan s’havia convertit en una tomba de polítics convergents, i algú havia de posar-hi ordre. O la feinada que va fer a l’època daurada del PSC a l’Ajuntament de Barcelona, quan l’alcalde Maragall l’anomenava “el torracollons”.

Rere el sentit del deure de Mas, i el seu caràcter escrupolós, hi ha un complex d’inferioritat que és la seva principal força i la seva principal limitació. No és que Mas sigui gafe, com ha escrit Salvador Sostres. És que, com Companys, sempre ha acceptat papers que en el fons ningú no volia per tal de brillar a través seu. Aquesta voluntat de reconeixement el va encimbellar després de la manifestació del 2012. Però també és la que explica que, quan va arribar el 9N, optés per una solució intermitja que, d’entrada, va tenir molt èxit, però que al final no ha satisfet ningú: ni a l’Estat, que li ha tirat els tribunals a sobre, ni a la CUP, que li està passant factura després d’haver-se abraçat amb ell.

Els intents de Mas per plaure al públic independentista sense trencar amb l’Estat, l’han anat acorralant i l’han allunyat del seu espai polític. La desaparició de les corbates en el Parlament no es pot explicar sense l’estratègia victimista que ha articulat el seu discurs i l’acció del seu govern. La deriva socialista del procés fa pensar que el prestigi que Mas ha anat acumulant no és fruit de cap victòria sobre l’adversari, sinó de l’explotació de les inconsistències del seu entorn, i d’haver fet la feina bruta de tothom. Continue reading