Un senyal evident que la por i la demagògia van degradant la vida pública espanyola es pot veure en la utilització cada cop més gratuïta que alguns periodistes i tertulians fan de la vida privada dels polítics. Potser tinc mala memòria però no recordo haver viscut un clima de xafarderia tan intens com l’actual abans d’unes eleccions. A Catalunya i a la resta de l’Estat els rumors sempre havien circulat per restaurants i passadissos, però fins no fa gaire el periodisme hi mantenia una relació civilitzada. És com si la cacera de bruixes que ha desencadenat la corrupció anés escampant la seva febre purificadora cap a territoris cada cop més delicats i vulnerables. La dictadura de Franco va ser tan invasiva amb la vida de la gent que va forjar unes generacions especialment respectuoses, molt refractàries a jutjar o a profanar els espais privats de llibertat. A poc a poc aquestes generacions van passant a l’altre barri i podria ser que, a mesura que ens sentim més segurs i gosem donar més lliçons de democràcia, les xarxes socials i les disputes polítiques contribueixin a erosionar els valors liberals més que no ens pensem. La demagògia enverina el caràcter i les actituds, i un senyor banalitza un dia el feixisme i l’endemà comença a pensar com un agent de la Gestapo. Hauríem de preguntar-nos si les figures que parlen més de corrupció no són també les que més la necessiten -sigui per no haver d’anar al psiquiatre a tractar-se l’autoestima, sigui per poder assolir les seves ambicions. L’estancament del règim de la Transició ha accentuat la crisi de valors que Espanya ja patia pel fet de pertànyer a Occident. Fins a cert punt és lògic que tothom perdi una mica els papers, a mesura que ens acostem al 27-S. Però la demagògia i el groguisme funcionen com el joc o com qualsevol altre addicció. Cada cop que creus que guanyes, perds, i cada benefici fàcil que treus del Casino t’ajuda a lliscar una mica més de pressa –i dolçament– al fons del pou.

Al final, l’Alícia ha tret l’argument de les pistoles. Ha deixat de banda les frases paternalistes, les metàfores gastades, les comparacions odioses i, després de tants anys de xerrameca, ha posat damunt la taula l’únic argument que realment ha tingut sempre, la raó que explica que les converses entre Barcelona i Madrid no portin mai enlloc. Ara entenc millor que l’Alícia se senti gairebé tan assetjada com els bascos amenaçats per ETA. Quan tu confies que les pistoles arribaran on no arriba el teu talent, tan se val que les pistoles siguin constitucionals, acabes donant per descomptat que tothom que no pensa com tu també en porta una. És així que l’Alícia pot comparar l’independentisme català amb el terrorisme etarra i l’endemà dir que Rajoy suspendrà l’autonomia si el govern no desconvoca el referèndum. També és així que la germana de Miguel Ángel Blanco es deixa utilitzar d’una manera tan trista i que la política espanyola ha anat perdent categoria. Algun dia algú haurà d’explicar el mal que ha fet l’article constitucional que encomana la preservació de la unitat d’Espanya a l’exèrcit. Si els polítics espanyols haguessin confiat més en la feina ben feta i menys en les seguretats adquirides gràcies a l’exèrcit ens hauríem estalviat una quantitat immensa de grisor. El PP creu que radicalitzant el seu discurs evitarà la fuga de vots cap a la ultradreta, però justament ha sigut la seva demagògia la que ha alimentat els partits que ara li fan la competència. És veritat que Rajoy podria suspendre l’autonomia i deixar fora de la llei el govern de Mas. Però i després què, Alícia? Potser acarones la idea de ser la presidenta de “tots els catalans” per designació directa de Madrid. O potser vols que sigui el PSOE el que negociï els termes de la nostra independència.

Llegint els diaris de Madrid, fins i tot els més intel·lectuals, ja veus que l’únic pla que se li podria acudir a Rajoy per evitar la independència és anar amb tot el pes de la Constitució cap al xoc de trens, amb tancs i tot, si es dóna l’ocasió i hi ha diners per a gasolina. Per això és una bona idea que el govern català vagi a fer pedagogia a les Espanyes. En temps de Pujol la pedagogia era inútil. Però ara ja no es tracta d’anar a fer-se perdonar, sinó de jugar la batalla de l’opinió allà on pot ser decisiva. Per evitar la independència, els líders del PP semblen capaços de qualsevol cosa. Per sort, ara amb la democràcia la gent vota. Qualsevol mesura que el govern de Madrid prengui contra Catalunya haurà de ser ratificada per l’electorat, en les eleccions que vinguin. No hem de fer-nos il·lusions, però sí que hem de tenir en compte que, en aquesta pugna, tots els que xumen de la mamella de l’Estat no tenen res a guanyar i molt a perdre. Els espanyols –i catalans– que es juguen el seu estatus defensaran la unitat d’Espanya amb dents i ungles. Ara encara hi ha certa prudència però, segons com vagin les coses, veurem opinadors justificant qualsevol bestiesa per poder pagar el cangur de la nena. Es tracta, doncs, de punxar el globus. Mentre els sectors polititzats es dretanitzen, l’espanyol mitjà potser està més per solucions pràctiques que per seguir grans discursos patriòtics. Per això convé que el diàleg que Mas no trobarà en Rajoy el busqui en altres sectors de la societat espanyola. Si els polítics de Madrid no haguessin de fer de policia, es podrien dedicar a tasques més constructives. La independència també és un regeneracionisme. I en tot cas, algú ha d’explicar als espanyols que l’enfrontament només convé a una minoria i que tot el mal que l’Estat faci a la llibertat dels catalans l’acabaran pagant per via indirecta, com ha passat sempre en la història.

L‘enquesta que dóna la victòria a ERC en les properes eleccions és la demostració més clara que hem tingut fins ara que el president Mas està portant el procés de manera excel·lent. Per raons que no vénen al cas aquests últims mesos he vist moltes sèries nordamericanes. He vist sèries sobre zombis, sobre invasions extraterrestres, sobre marines islamistes, sobre lladres de guant blanc, sobre polítics sense escrúpols, sobre advocats sense títol i fins i tot sobre justiciers urbans disfressats de Robin Hood, defensant la seva ciutat futurista amb arc i fletxes.

A banda de l’entreteniment, la gràcia que té veure sèries nordamericanes és que et donen una idea de quines coses preocupen el poder més enllà dels discursos que fan els intel·lectuals que gestionen la propaganda del sistema. Les sèries són les novel·les franceses del moment, et diuen cap a on va el món i on són les arrels dels grans conflictes. Ara, per exemple, està de moda dir que el progrés de les nacions depèn de la qualitat de les institucions. És un discurs que serveix perquè alguns diaris semblin seriosos i perquè el Jordi Cañas sembli alguna cosa més que un porter de discoteca. No obstant, el discurs de la crisi institucional emmascara el moll de l’os del problema d’Occident, i és que la gent comú ha perdut la tensió espiritual.

En totes les sèries nordamericanes que he vist el missatge és el mateix: la qualitat de les institucions és un reflex de la qualitat humana de la gent, de la seva capacitat de filar prim a l’hora de prendre decisions morals complexes i de la seva resistència a les excuses que els dolents ens posen sempre. Els Estats Units eduquen el públic per combatre l’enemic interior. No només l’enemic que s’amaga entre la gent, el criminal o el terrorista, o el polític corromput pel poder, sinó també l’enemic que portem dins. Totes les sèries que he vist sembla que treballin per superar l’home massa creat per la cultura dels vells estats-nació. Aquest home petulant i capritxós, que devora més del que produeix perquè ha perdut el contacte amb la terra i no es coneix a ell mateix. Contra la retòrica del polític que atia el fals idealisme i l’enveja de la gent, o contra el columnista que repeteix els tòpics que el fan quedar millor, els americans reivindiquen l’home que defensa els seus amors concrets de les perversions del sistema, si cal saltant-se la llei.

La maduresa ho és tot i el missatge subliminal d’aquestes sèries és que tot s’aguanta per un pèl i que la base de la democràcia i la pau social no està en mans dels polítics, ni dels militars, sinó del coratge i el talent de persones molt diverses que saben qui són i què volen fer amb la seva vida. Occident viu un moment d’estancament i pessimisme, i necessita la força moral dels seus ciutadans per renovar el sistema sense engegar-lo a fer punyetes. El que fa Mas de tirar endavant sense patir pels interessos de partit és el que el fa creïble el procés cap a la independència i el que dóna al país l’oportunitat de crèixer més enllà de les antigues pors i dels vells contes de fades.

La majoria dels columnistes que cobren per equivocar-se diuen que Mas trencarà CiU, però jo diria que més aviat es carregarà el que queda del sistema autonòmic. Per això, els fatxes i l’esquerra franquista estan tan nerviosos. Justament perquè no governa per afavorir el seu partit és més difícil d’aturar i posa més en evidència les ombres xineses del sistema. El pont aeri, que va voler convertir Mas en un ninot, ara acarona el somni d’una ERC esvalotada i impacient que li doni una excusa per tornar a espantar  la gent i recuperar el control sobre el païs. Una part de l’elit encara confia en l’infantilisme de la massa per evitar la independència i branda el fantasma d’una ERC guanyant per poc i d’una convergència trencada i cainita.

Mentre van perdent lectors, algunes capçaleres venen l’estampeta d’un Mas atrapat entre Espanya i Esquerra. Per la seva banda, Mas posa a prova el patriotisme d’ERC i CiU i el coratge dels columnistes que donen lliçons de democràcia mentre publiquen en diaris en els quals està prohibit escriure paraules com independència i referèndum; Mas posa a prova l’idealisme dels nois de la CUP que promouen la cultura de la ràbia, sovint bordant per Twitter com gossos salsitxa. I, per descomptat, apel·la al pragmatisme dels senyors de Barcelona, alguns dels quals podrien perdre part dels seus negocis si posen massa resistència al curs dels esdeveniments.

L’únic que fa Mas és posar a prova la maduresa del país. Està posant les condicions perquè cadascú tingui èxit o es faci mal solet. Ho fa amb una barreja de fe i d’escepticisme. I ho fa per ell mateix, que és el motiu pel qual s’han de fer les coses. Alguns diuen que trencarà CiU i regalarà la Generalitat a ERC. Jo crec que, si Mas i Junqueres saben mantenir el rumb prescindint dels cants de sirena i les ombres xinesques que genera el poder, els que han de patir són els altres partits. I Madrid, naturalment, quan es convoqui el referèndum.