Com ja vaig escriure el 2012, quan demanava el vot per ell, Mas és un Suárez o un Gorbatxov. Mas és l’heroi que destrueix el sistema de poder del qual és fill amb el seu perfeccionisme i la seva honestedat. No és atzarós que dimarts insistís que “la majoria de catalans no tenim per principi cap problema per conviure dins l’Estat espanyol”. És normal que posi la democràcia per davant de la independència fins a un punt que és com posar el carro davant dels bous. Si Mas aguanta és perquè manté vives les esperances de la tercera via. Mas necessita ERC, la CUP i les bases de CDC per salvar els seus ideals, però creu que no pot anar en contra dels desitjos de l’elit dirigent que conspira entre bambolines. El seu plantejament es basa a mantenir l’esperança de dos sectors amb interessos enfrontats: la classe mitjana precaritzada i la classe dirigent menystinguda per Madrid. En realitat som en la dinàmica dels últims quatre segles. Mas és una porta giratòria que pot servir per avançar cap a la independència però que també pot servir per crear d’altres escenaris més plausibles. Perquè vejam: les relacions internacionals no es regeixen pel principi de moralitat. Si la democràcia és l’objectiu i no el mitjà, serà un miracle aconseguir la independència. És lògic que ERC vulgui mantenir el marge de maniobra. També el tindran Duran i els seus, amb l’ajut de Podem i d’Iniciativa; i més tenint en compte que Mas no es tornaria a presentar. El camí de Mas serveix més per fer front comú contra l’Estat, que no pas per assolir la independència. El preu que paga el president per plantejar la independència és servir el cap de Junqueras en una safata a la tercera via. Com diria el David Madí, ens sobra sofisticació i ens manca determinació. Per separar-se d’Espanya cal un Parlament amb majoria que pressioni Europa amb incentius –o xantatges– de caire econòmic i militar. ERC ha d’ajudar Mas. Però si fem una cosa més bonica que eficaç els vots metropolitans aniran a Podem –o a d’altres projectes que puguin anar creixent amb la incertesa.

Aquest patiment per l’estat de les relacions entre el president Mas i l’Oriol Junqueras és de país menor d’edat, de culer del temps anterior a la primera copa d’Europa. Catalunya ha d’estar orgullosa de tenir dos polítics amb dues personalitats tan fortes i unes virtuts tan diferents. Que han de fer els polítics si no barallar-se per manar. Un país sa i vigorós necessita dirigents que tinguin ambició i una idea pròpia de les coses, i més en un moment tan difícil. Mirin què passa a Espanya on tothom pensa igual. Els grans moments dels països civilitzats sempre han estat protagonitzats per grans rivalitats polítiques. Recordin Gladston i Disraelí o Jefferson i Adams. El talent surt de les espurnes que produeixen els xocs entre caràcters dominants. Mirin com va sortir ahir el Miquel Iceta de la reunió amb el president Mas: semblava un criat. Junqueras, en canvi, és un rival, la prova rotunda del vigor que està agafant l’independentisme. No pateixin que Mas millorarà Junqueras i Junqueras millorarà el president Mas –fins i tot per aquells que creuen que ja és perfecte.

L‘altre dia, mentre Mas presentava la seva alternativa al 9-N, no podia deixar de pensar en Jordi Pujol. El president Mas pujolejava. Des que s’han carregat Pujol, en aquest país tot déu pujoleja. Fins i tot el Quim Arrufat semblava un vell convergent l’altre dia entrevistat per l’Antoni Bassas. Deu ser la por a la llibertat, o la por que les coses surtin de mare. Mas pujolejava, manipulava les pors i els desitjos del país com la CiU dels vells temps, amb aquell xantatge de nosaltres o Espanya. Amb aquella superioritat moral que dóna representar l’statu quo i, alhora, poder presentar-se com a víctima –perquè l’Estat ja paga el preu per tu–. L’altre dia, Mas em va semblar tan audaç que més que el president de Catalunya, feia l’efecte de ser el president d’un partit polític. Això em semblaria molt bé si no fos que parlava a un país que ja no existeix o que és fulla morta. Si no fos que, a diferència dels temps de Pujol, ara les mitges veritats resten. El que matarà CiU no serà el cas Pujol, serà no haver entès que s’ha acabat el pujolisme. La independència va sobretot de tornar el significat a les paraules, de posar fi al tu ja m’entens i als jocs de guarderia, va de tornar la qualitat al país i a la política. Per salvar la tercera via, Mas va desgastar el seu capital polític: aquesta és la veritat, i aquesta és la seva unitat de porcellana. Sense Mas, avui no es pot fer la independència. Però aviat es veurà que, amb Mas, tampoc no es pot fer, i llavors CiU acabarà com el PSC, convertit en una agència de col·locació. El que Mas es carregarà amb la seva comèdia de don perfecto no serà el país, serà l’espai de centredreta. Això és el que obliden els que somien en un partit del president per extorquir Espanya. De moment, la consulta participativa només és el macarró traient a passejar la seva noia en roba interior amb l’esperança que el client barbut la compri. Ens agradi o no, així serà mentre CiU no tingui força per presentar-se sola amb un programa igual d’independentista que la CUP i Esquerra.

Jo crec que Jordi Pujol va fer bé d’esbroncar els diputats i de posar-los al seu lloc de polítics insignificants que encara no han demostrat res. Si aconseguim la independència, d’aquí 10 o 15 anys, Pujol tindrà monuments a tot el país i, si fracassem, se’l venerarà en les converses clandestines. En canvi, la major part de la classe política i periodística catalana passarà avall amb la tempesta. Només les figures més brillants les recordarem amb compassió i una mica de vergonya, com es recorden avui els homes més destacats de la Segona República i la guerra.

El pitjor que li pot passar a una persona culta i intel·ligent és que la gent no sàpiga de que està parlant, i això és el que li va passar a Pujol, durant la seva compareixença. L’expresident va oferir als diputats l’oportunitat de lligar el passat amb el futur per donar consistència al moment que estem vivint. Però els nostres representants es van comportar com una classe de mimats i van preferir lluir-se amb preguntes fàcils. Si aquests són els polítics que han de salvar la unitat d’Espanya o aconseguir la independència de Catalunya val més que anem preparant un raconet a l’estranger.

Durant la compareixença de Pujol vaig recordar un article de Gaziel que s’ha utilitzat sovint per atacar el nacionalisme. Parlo d’aquell article que es titula, Cataluña devoradora de hombres. Gaziel també era bastant barrut -i per això no ha acabat de quallar mai entre els lectors, malgrat la qualitat indiscutible de la seva prosa. Amb Pujol hem tornat a veure que no és exactament Catalunya, que devora els seus grans homes. És l’ocupació espanyola i el sentit de l’espectacle de la premsa, combinat amb l’agressiva crueltat que gasten molts catalans, incapaços d’assumir el dolor que els produeix la seva pròpia manca de coratge.

N’hi havia prou que la Gemma Calvet digués que ERC no obriria la boca fins que Catalunya fos independent perquè Pujol pogués tenir un judici just, en un ambient serè. N’hi havia prou que David Fernández reconegués que el “procés” que vivim no hauria estat possible als anys 80, ni als anys 90, sense que hi hagués morts al carrer. Molta gent ha coincidit a dir que la millor intervenció la va fer David Fernández. Jo crec que va agradar pel mateix motiu que, en l’època daurada de l’autonomisme, els pedants deien que l’Albert Ribera era un gran orador. Fernández era el diputat que estava menys en fals. I tot i així va haver de rematar Pujol per acontentar l’estómac sàdic del seu públic.

Mira que a mi Pujol no m’agradava. Per culpa dels seus governs, tots els amics que eren independentistes als 18 anys, als 25 s’havien desentès de la política. Pujol va idiotitzar una generació o més, per poder encabir el país en els límits de l’Espanya constitucional. He anat a escoles catalanistes i puc entendre que algunes persones tinguin mania a Pujol. Però reduir la seva figura a una xafarderia del Lecturas o a una història d’oligarquies corrompudes és miserable i poc intel·ligent.

Divendres l’únic polític capaç d’alliberar Catalunya o de salvar Espanya que vaig veure al Parlament va ser Jordi Pujol. Hi havia la petitor dels autonomistes que voldrien ser independents i no saben com fer-ho i la petitor dels unitaristes que no saben defensar Espanya sense cridar i empastifar-ho tot. Hi havia el Joan Herrera, tocant la flauta per La Caixa, i la Sánchez Camacho avançant-se a les brigades de la policia nacional. Miquel Iceta va poder aprofitar la compareixença de Pujol per catalanitzar l’estètica del PSC, que últimament semblava el partit quinqui. I Convergència va poder agafar aire i guanyar temps, gràcies al coratge combatiu del seu pare fundador.

Mas ha sortit reforçat del sacrifici de Pujol i ara mig país l’adora. No fa tant adorava cegament el vell polític que divendres va engegar a la merda un grapat de diputats, amb tot el dret, per defensar la seva obra.

Com més avança el cas Pujol més m’agrada el personatge. Alguns amics em diuen que veig talent allà on només hi ha mediocritat. D’altres que el coneixen m’asseguren que ja és vell i que s’ha equivocat, mal aconsellat per l’advocat del seu fill, que va ser indultat per Zapatero fa uns anys, a petició de Convergència. Però mirin les fotografies que han sortit de l’estada a Queralbs. Veure’l envoltat de periodistes somrients, encantats de fotografiar-se al costat d’un home que ha enredat tot un país, fa certa impressió. Pujol és un vellgagà? Quan penso en les decisions que ha pres, jo hi veig el mateix monstre cínic de sempre, el mateix polític malparit que traficava amb la misèria i les mentides de l’Estat per sortir-se amb la seva, sense deixar d’empènyer el país. No crec que estigui sacrificant el seu llegat per salvar la família. Més aviat utilitza la família per salvar el seu llegat i, en últim cas, morir matant. En un país ocupat no hi ha res més subversiu que els interessos més materialistes dels indígenes que no han estat colonitzats. Ja sé que això només ho pot comprendre una part de Catalunya. Només els catalans que vénen de les famílies que s’han sacrificat per salvar l’idioma i la bandera, i que no es van deixar endur pel comunisme, m’entendran. Quan Pujol diu que no anirà al Parlament fins que el seu fill no hagi passat pel jutjat, o quan ataca els bancs andorrans després de demanar perdó, no es carrega el seu llegat com es pensa el filòsof Ramoneda. L’està fent gran. Per exemple, deixant en evidència els que vivien de la seva comèdia i obligant Convergència a triar entre el referèndum i el passat. Pujol ha sigut el dirigent més pervers però alhora menys dolentot de la Catalunya autonòmica, per això el seu mite el sobreviurà. No va voler ser mai un Xirinacs. Però sempre ha tingut present que un català necessita un cinisme molt superior al de l’Estat per manar i pujar en l’escalafó social sense convertir-se en un ninot dels interessos castellans.