Esperanza García és una dona alta i prima, d’una bellesa andrògina i austera, que abans trobaries en un còctel, un casino o una recepció que no pas en una discoteca o una platja. No sé fins a quin punt l’aire aristocràtic del seu físic –estil Estefania de Mònaco–, li ha condicionat la trajectòria i el caràcter. El fet que no tingui  l’atractiu d’un erotisme de consum tan fàcil com altres figures de la nova política, segurament ajuda a entendre el seu posat altiu, professoral i una mica cantellut, de dona que menysprea les febleses masculines i les velles armes del seu gènere.

Advocada de professió, García va començar la seva carrera política a Ciutadans. Llavors el partit d’Albert Rivera era tot just un experiment de quatre vedets rebotades amb Pujol i Maragall que s’autoqualificaven d’”intel·lectuals del segle XXI”. A les eleccions municipals del 2007, Ciutadans la va presentar de candidata a l’alcaldia de Barcelona i no va obtenir representació. L’any següent va anar de segona a les eleccions espanyoles i tampoc no va entrar al Congrés. Just en aquella època, Inés Arrimadas acabava d’aterrar a Catalunya carregada de flors i violes, perseguint el somni d’un amor que es va esvair. Ciutadans no era encara el partit de pijos pobres i egoistes que és avui. En aquell moment, les masses consumistes més o menys desarrelades, que miren la tele i repeteixen els tòpics que socialitza la premsa protegida per l’Estat, encara miraven amb desconfiança els predicadors de la nova política. Els zombis de les grans ciutats no havien perdut la fe en els partits tradicionals.

García va tenir un paper a Ciutadans mentre el partit taronja va ser una formació antipàtica d’unionistes indignats amb Espanya i Catalunya. Llavors militar al PP, en el fons, no significava res substancialment diferent que ser de CiU o del PSC. Al Youtube hi ha una tertúlia en què Esperanza García acusa el PP català de tenir un discurs hipòcrita, diferent a Madrid i a Barcelona. A les tertúlies, García parla a poc a poc i molt baixet, però les engalta sense por ni vaselina, amb una flegma sempre molt britànica, i molt segura de tenir raó. Davant d’un Albiol que no sabia gaire què respondre, García es lamentava que Alicia Sánchez-Camacho no hagués volgut signar un manifest “a favor de la lengua común”. La tertuliana demanava un pacte d’estat per aturar el nacionalisme i atacava Sánchez-Camacho perquè, en aquell moment, no sols reconeixia que el castellà no estava perseguit a Catalunya sinó que demanava un finançament més just.

Fan de Boadella, García havia acudit amb moltes expectatives a la presentació que els promotors de Ciutadans van organitzar al teatre Tívoli el març del 2006. A finals del 2009, però, va abandonar el partit d’Albert Rivera decebuda de la direcció que el projecte havia pres i entristida per alguns episodis de la lluita interna, que diu que no explicarà mai. Posats a fer política convencional, explica que va pensar que no portava enlloc participar en un partit marginal que es dedicava a guanyar vots a còpia de desgastar la formació que defensava més seriosament la unitat d’Espanya. Aleshores el PP començava a endurir el discurs, després d’un congrés que va acabar amb la sortida de Montserrat Nebrera. Quan García va passar a militar al PP el 2010, juntament amb 15 exmembres més de Ciutadans, ella mateixa va reconèixer que ho havia fet atreta pel canvi de política que Rajoy havia impulsat respecte de la llengua a Catalunya i respecte del PNB  al País Basc. Continue reading