Trias, ERC, la CUP (El Singular)

Aquest diumenge tot anirà d’un pèl. Per exemple: si ERC passa per davant del PSC a Barcelona el panorama politic ja agafarà un color diferent que si queda per darrera, fins i tot encara que l’alcalde Trias no obtingui la victòria, com seria natural. Tothom que té dos dits de front està d’acord, com a minim en privat, que Trias ha sigut un bon alcalde. Un alcalde ha de tenir classe i ha de semblar proper i humà, i Trias reuneix totes dues condicions.

El handicap de Trias és que Barcelona no té cap problema que sigui específic o original de la ciutat. Barcelona va massa bé i no li passa res prou gros que demani un debat intens de polítiques concretes. El millor favor que li podrien fer ara a Barcelona es no tocar-la gaire, no fer-hi experiments, deixar-la evolucionar. Veient amb perspectiva les últimes setmanes, és més fàcil de comprendre perquè Trias es va treure Pujol de sobre amb tanta diligència, quan l’expresident va sortir amb la seva confessió en ple estiu.

L’alcalde, que havia revitalitzat l’herència de Pasqual Maragall, després d’uns anys de govern gris del PSC, s’ha trobat amb imprevistos difícils de gestionar. Si perd, poca cosa se li podrà retreure. El simulacre del 9N ha intoxicat la politica catalana i espanyola. Un allau de simulacres nous més estridents han superat tots els anteriors. La frivolització del debat polític ha deixat Trias indefens davant d’una oposició ferotge alimentada pel ressentiment social i pels diaris unionistes. Encara que sembli una paradoxa, solucionar problemes sovint porta encara més problemes. L’home no sap viure sense preocupacions.

La capital de Catalunya ha passat la crisis molt millor que d’altres ciutats del seu entorn i podria ser que alguns barcelonins haguessin perdut el sentit de la proporció i de la memòria. Avui ningú no es vol recordar d’aquella capital anònima i llardosa, de façanes sense llum, que vam ser durant tants anys, mentre Catalunya es llepava les ferides del franquisme. Encara que no ho sembli no la tenim tan lluny. Barcelona sempre ha necessitat Catalunya per emergir amb força i, no és casualitat que durant les olimpíades, Pujol gaudís de majoria absoluta i que després encadenés l’època més brillant de la seva hegemonia.

Si Mas hagués convocat eleccions després del 9N, CiU hauria conservat la iniciativa del procés politic i és probable que Trias no estigués pagant tan cars els plats trencats pel seu partit. Amb la gestió ambigua del 9N, el govern de CiU va perdre el control del discurs sobre els canvis que l’independentisme havia impulsat a Catalunya. Amb l’obsessió per la llista única, va tancar aquella etapa malament, i ara Trias sembla un politic envellit, malgrat que el seu govern ha impulsat polítiques pioneres.

Al meu entendre, la força del procés ara dependrà en bona part dels resultats que ERC i la CUP treguin a Barcelona. Sense ERC i la CUP, l’Ada Colau esdevindrà un enemic a la mida de les baixes passions de CiU i nomes servirà per tornar a l’esquema autonomista de la Catalunya dual, de la biga i la busca, dels Pujol i Maragall, dels corruptes i els traïdors. Si ERC i la CUP treuen bons resultats, posaran a prova l’autenticitat de l’amalgama que lidera Ada Colau, i només faltarà que el 27S la monja Forcades es presenti a les plebiscitàries perquè les contradiccions de Barcelona en Comú aclareixin el paisatge.

Leave a Reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *